Una societat canviant i complexa demana revisar com ens relacionem i com eduquem. En un context més previsible, les generacions anteriors educaven seguint pautes molt assentades i afrontant les dificultats a mesura que es presentaven.
Avui, la consideració dels drets dels infants i el desenvolupament econòmic i tecnològic fan trontollar les certeses del passat. Així, arrossegats per una certa atmosfera de desorientació, de vegades creiem equivocadament que tot ha canviat. Però l'educació dels infants i adolescents continua essent condició indispensable per al bon desenvolupament d'una societat. Ja no valen les rutines d'èpoques anteriors, sinó que cal educar a partir d'un plantejament conscient i global de les necessitats dels menors: el seu procés maduratiu per aprendre a conviure, el temps d'aprenetatge necessari per interioritzar unes pautes que els facin autònoms a l'hora de prendre decisions amb maduresa per tal de saber qui són, què s'ha de fer i com s'ha de fer per tenir cura de les necessitats pròpies i dels nens que ens envolten.
L'EDUCÒMETRE és una guia educativa per a l'aprenentatge d'hàbits i responsabilitats familiars. Les fitxes són fruit de la feina d'un grup de pares, mares i professionals de l'educació i pretén ser un recurs educatiu que demana la implicació de tothom.
divendres, 18 de juny del 2010
dijous, 10 de juny del 2010
Dominem les destreses del quarto de bany
Aprendre a cuidar d'un mateix, des de rentar-se les mans fins a raspallar-se les dents, farà que el vostre fill se senti capaç i segur de si mateix.
Moltes de les destreses que el nen necessita per saber-se cuidar d'ell mateix s'aprenen al quarto de bany. Hauríem de disposar o realitzar els canvis precisos perquè el nostre fill posi en pràctica les activitats que us proposem en un marc de seguretat i confiança.
EL nostre fill hauria d'arribar a la pica, obrir i tancar les aixetes, agafar el raspall de dents i el dentifricis sense haver de demanar ajuda. Hem d'habilitar, sempre que es pugui, un espai on deixar la tovallola de bany i la tovallola de cara perquè estiguin al seu abast. Recomanem unes sòlides plataformes de fusta o plàstic entre 15 i 20 cm d'alçada. Compte amb els tamborets que a més de ser inestables ens poden portar algun mal de cap.
Obrim i tanquem l'aixeta
Aquesta és una tasca senzilla. Cal disposar de la plataforma esmentada davant la pica perquè el nostre fill estigui a l'alçada suficient per fer servir l'aixeta. Ens assegurarem que té una tovallola de mans per a eixugar-se.
Ensenyeu com treure el tap i expliqueu que és molt important no permetre que l'aigua es vessi. Ensenyeu-li quina és l'aixeta de l'aigua freda i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua freda". Després ensenyeu-li la de l'aigua calenta i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua calenta" ¡Has de tenir molt de compte! L'aigua és tan calenta que podries cremar-te".
Ara ja podem obrir a poc a poc l'aixeta de l'aigua freda, fins a la meitat del recorregut, i tornar-la a tancar. Convida al teu fill a obrir-la. Si ho fa massa de pressa anima'l dient-li: "Has de tenir cura i no obrir l'aigua massa de pressa que si no ho esquitxaràs tot". Seguidament demana-li que tanqui l'aigua. No us sorpreneu si obre al màxim l'aixeta quan el que vol és tancar-la. L'objectiu d'aquesta lliçó és ensenyar-li a controlar el flux de l'aigua en un quarto de bany.
Una vegada ja dominem obrir i tancar de l'aixeta de l'aigua freda, demana-li que intenti fer el mateix amb l'aigua calenta. Si teniu un "mono comandament", fe ho deixant córrer primer l'aigua freda. Explica-li que si comencem obrint l'aigua freda i després obrim la calenta, es barregen i l'aigua es torna tèbia però no crema. Ensenyeu-li també a ajustar la temperatura obrint més l'aixeta de l'aigua calenta o reduint el flux.
¡Ja en podem eixugar les mans i ja està! No us estranyeu si el vostre fill vol practicar aquest exercici una i una altra vegada durant una vegada.
Divertir-se amb l'aigua
Als nens els encanta jugar amb l'aigua, pel que és una bona idea tenir algun lloc a la casa on el nostre fill pugui jugar-hi sense fer-se mal. Podem fer servir la pica de la cuina, un bol, una palangana sobre una taula i espai que sigui fàcil d'eixugar. Establiu i feu complir una sèrie de regles bàsiques com no esquitxar, no permetre l'ús de certs objectes com cosses esmolades aparells elèctrics dins o la vora de l'aigua. Doneu-li al vostre fill unes joguines per l'aigua. un vaixell un embut i petites ampolles per omplir-les.
Ens rentem les mans!!!
Una vegada ja sabem com funciona l'aixeta, podem introduir la idea d'utilitzar el sabó i l'aigua tèbia perquè es renti les mans. Quan hi ha grip i fa fred és molt comú que ens encomanem els gèrmens al tocar-nos els ulls, el nas o la boca amb els dits. Una de les maneres més efectives de reduir la propagació de les infeccions es animant al nostre fill perquè es renti les mans sovint, fregant-les amb sabó sota l'aigua almenys durant uns trenta segons. Rentar -se les mans amb sabó és efectiu perquè la majoria, si no la totalitat, dels gèrmens que existien a les mans del teu fill, són arrossegats canonades avall. No està mai de més explicar perquè fem les coses així, utilitzant un llenguatge senzill i explicacions breus.
L'hora del bany
A molt infants els encanta el temps que passen amb el pare o amb la mare quan es banyen i voldrem supervisar-ho fins que estiguem segurs que el nostre fill és capaç de banyar-se sol sense perill. Per norma general, entre els tres i els cinc anys, el nen et farà saber que és suficientment gran com per banyar-se tot sol. segueix-li la corrent i assegura't que sap com rentar-se correctament el s cabells i com fer servir l'esponja.
Raspallar-se sol
Assegureu-vos que el nen té el seu propi raspall o pinta i ensenyeu-li a raspallar-se i cuidar del seu cabell. Si s'estima més fer-ho sol no hi ha cap problema. A mesura que vagi fent-se més gran, potser vulgui aprendre a posar-se clips i cintes fàcils de fer servir.
Moltes de les destreses que el nen necessita per saber-se cuidar d'ell mateix s'aprenen al quarto de bany. Hauríem de disposar o realitzar els canvis precisos perquè el nostre fill posi en pràctica les activitats que us proposem en un marc de seguretat i confiança.
EL nostre fill hauria d'arribar a la pica, obrir i tancar les aixetes, agafar el raspall de dents i el dentifricis sense haver de demanar ajuda. Hem d'habilitar, sempre que es pugui, un espai on deixar la tovallola de bany i la tovallola de cara perquè estiguin al seu abast. Recomanem unes sòlides plataformes de fusta o plàstic entre 15 i 20 cm d'alçada. Compte amb els tamborets que a més de ser inestables ens poden portar algun mal de cap.
Obrim i tanquem l'aixeta
Aquesta és una tasca senzilla. Cal disposar de la plataforma esmentada davant la pica perquè el nostre fill estigui a l'alçada suficient per fer servir l'aixeta. Ens assegurarem que té una tovallola de mans per a eixugar-se.
Ensenyeu com treure el tap i expliqueu que és molt important no permetre que l'aigua es vessi. Ensenyeu-li quina és l'aixeta de l'aigua freda i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua freda". Després ensenyeu-li la de l'aigua calenta i dieu: "Aquesta aixeta obre l'aigua calenta" ¡Has de tenir molt de compte! L'aigua és tan calenta que podries cremar-te".
Ara ja podem obrir a poc a poc l'aixeta de l'aigua freda, fins a la meitat del recorregut, i tornar-la a tancar. Convida al teu fill a obrir-la. Si ho fa massa de pressa anima'l dient-li: "Has de tenir cura i no obrir l'aigua massa de pressa que si no ho esquitxaràs tot". Seguidament demana-li que tanqui l'aigua. No us sorpreneu si obre al màxim l'aixeta quan el que vol és tancar-la. L'objectiu d'aquesta lliçó és ensenyar-li a controlar el flux de l'aigua en un quarto de bany.
Una vegada ja dominem obrir i tancar de l'aixeta de l'aigua freda, demana-li que intenti fer el mateix amb l'aigua calenta. Si teniu un "mono comandament", fe ho deixant córrer primer l'aigua freda. Explica-li que si comencem obrint l'aigua freda i després obrim la calenta, es barregen i l'aigua es torna tèbia però no crema. Ensenyeu-li també a ajustar la temperatura obrint més l'aixeta de l'aigua calenta o reduint el flux.
¡Ja en podem eixugar les mans i ja està! No us estranyeu si el vostre fill vol practicar aquest exercici una i una altra vegada durant una vegada.
Divertir-se amb l'aigua
Als nens els encanta jugar amb l'aigua, pel que és una bona idea tenir algun lloc a la casa on el nostre fill pugui jugar-hi sense fer-se mal. Podem fer servir la pica de la cuina, un bol, una palangana sobre una taula i espai que sigui fàcil d'eixugar. Establiu i feu complir una sèrie de regles bàsiques com no esquitxar, no permetre l'ús de certs objectes com cosses esmolades aparells elèctrics dins o la vora de l'aigua. Doneu-li al vostre fill unes joguines per l'aigua. un vaixell un embut i petites ampolles per omplir-les.
Ens rentem les mans!!!
Una vegada ja sabem com funciona l'aixeta, podem introduir la idea d'utilitzar el sabó i l'aigua tèbia perquè es renti les mans. Quan hi ha grip i fa fred és molt comú que ens encomanem els gèrmens al tocar-nos els ulls, el nas o la boca amb els dits. Una de les maneres més efectives de reduir la propagació de les infeccions es animant al nostre fill perquè es renti les mans sovint, fregant-les amb sabó sota l'aigua almenys durant uns trenta segons. Rentar -se les mans amb sabó és efectiu perquè la majoria, si no la totalitat, dels gèrmens que existien a les mans del teu fill, són arrossegats canonades avall. No està mai de més explicar perquè fem les coses així, utilitzant un llenguatge senzill i explicacions breus.
L'hora del bany
A molt infants els encanta el temps que passen amb el pare o amb la mare quan es banyen i voldrem supervisar-ho fins que estiguem segurs que el nostre fill és capaç de banyar-se sol sense perill. Per norma general, entre els tres i els cinc anys, el nen et farà saber que és suficientment gran com per banyar-se tot sol. segueix-li la corrent i assegura't que sap com rentar-se correctament el s cabells i com fer servir l'esponja.
Raspallar-se sol
Assegureu-vos que el nen té el seu propi raspall o pinta i ensenyeu-li a raspallar-se i cuidar del seu cabell. Si s'estima més fer-ho sol no hi ha cap problema. A mesura que vagi fent-se més gran, potser vulgui aprendre a posar-se clips i cintes fàcils de fer servir.
dimarts, 8 de juny del 2010
Resolver problemas en la MESA DE LA PAZ
Cuando los niño necesiten ayuda para resolver solos sus problemas, mándalos a la mesa de la paz.
De vez en cuando los niños se enfadan con sus hermanos o amigos. Puede suceder por cosas sencillas o por cuestiones mas importatantes. A veces, llegan a un punto en el que estan demasiado enojados para razonar unos con otros. Aqui es donde entra en juego la mesa de la paz, proporcionándoles un lugar en el que pueden aplacarse mientras siguen un procedimiento que pone fin a la discusión.
La mesa de la paz suele ser una mesa del tamaño del niño con dos sillas, una campana y una flor o adorno que simbolice la paz. Dos sillas juntas o una alfombrilla en una esquina de la habitación o incluso un lugar determinado en las escaleras también valen. Cuando los niños se acostumbran a este ritual, es posible que se dirijan a la mesa de lapaz sin que nadie se lo ordene. Otras veces, uno de los padres u otro hermano puede ver que hay una discusión en marcha y sugerir que ambos participantes intenten resolver el problema en la mesa de la paz.
Una vez en la mesa, el niño que se siente mas agraviado coloca una mano sobre la mesa y la otra sobre su corazón, indicando que dice la verdad. Luego, mira al otro niño, pronuncia su nombre y explica como se siente y cómo le gusataría que se solucionaran las diferencias.
Entonces, le toca el turno al segundo niño y el diálogo continúa hasta que llegan a un acuerdo. Con el acuerdo se hace sonar la campana. Significa que las diferencias han sido resueltas. Al hacerla sonar juntos la campana podrá ser oida por el resto de la familia. Si los niños no lo consiguen ellos solos, tal vez necesiten un mediador. Si el problema es demasiado enrevesado, pueden solictar una reunión familiar.
Lo que los niños aprenden de la mesa de la paz, independientemente de su tamaño, edad o posición dentro de la familia, se escuchará su punto de vista y se les tratará con justicia. La experiencia esencial que viven a través de estos procedimientos es que las discusiones deben solucionarse con honestidad y buena voluntad con el fin de mantener en casa un ambiente de armonía y cooperación.
FONT: Cómo obtener lo mejor de tus hijos. TIM SELDIN. Grijalbo 2007
De vez en cuando los niños se enfadan con sus hermanos o amigos. Puede suceder por cosas sencillas o por cuestiones mas importatantes. A veces, llegan a un punto en el que estan demasiado enojados para razonar unos con otros. Aqui es donde entra en juego la mesa de la paz, proporcionándoles un lugar en el que pueden aplacarse mientras siguen un procedimiento que pone fin a la discusión.
La mesa de la paz suele ser una mesa del tamaño del niño con dos sillas, una campana y una flor o adorno que simbolice la paz. Dos sillas juntas o una alfombrilla en una esquina de la habitación o incluso un lugar determinado en las escaleras también valen. Cuando los niños se acostumbran a este ritual, es posible que se dirijan a la mesa de lapaz sin que nadie se lo ordene. Otras veces, uno de los padres u otro hermano puede ver que hay una discusión en marcha y sugerir que ambos participantes intenten resolver el problema en la mesa de la paz.
Una vez en la mesa, el niño que se siente mas agraviado coloca una mano sobre la mesa y la otra sobre su corazón, indicando que dice la verdad. Luego, mira al otro niño, pronuncia su nombre y explica como se siente y cómo le gusataría que se solucionaran las diferencias.
Entonces, le toca el turno al segundo niño y el diálogo continúa hasta que llegan a un acuerdo. Con el acuerdo se hace sonar la campana. Significa que las diferencias han sido resueltas. Al hacerla sonar juntos la campana podrá ser oida por el resto de la familia. Si los niños no lo consiguen ellos solos, tal vez necesiten un mediador. Si el problema es demasiado enrevesado, pueden solictar una reunión familiar.
Lo que los niños aprenden de la mesa de la paz, independientemente de su tamaño, edad o posición dentro de la familia, se escuchará su punto de vista y se les tratará con justicia. La experiencia esencial que viven a través de estos procedimientos es que las discusiones deben solucionarse con honestidad y buena voluntad con el fin de mantener en casa un ambiente de armonía y cooperación.
FONT: Cómo obtener lo mejor de tus hijos. TIM SELDIN. Grijalbo 2007
diumenge, 6 de juny del 2010
EL cuento de los peluches caldos, Claude Steiner
Erase una vez una pareja feliz llamados Tim y Maggie que tenian dos hijos, cuyos nombres eran John y Lucy. Para comprender lo felices que eran, es necesario conocer en la situacion en que vivian.
En aquellos dias, al nacer, todo el mundo recibia una pequena y suave Bolsa de Peluches Caldos. Cualquiera podia sacar de su bolsa un Peluche Caldo y darselo a otra persona. Habia una gran demanda de Peluches Caldos, porque todos los que recibian el regalo, sentian un calorcillo por todo el cuerpo. Los que no conseguian obtener suficientes Peluches Caldos corrian el peligro de coger una enfermedad que causaba que se les encogiera la espalda e incluso con peligro de muerte.
En aquellos dias era facil conseguir Peluches Caldos. Si alguien deseaba tener uno, solo tenia que decirte: “Quisiera tener un Peluche,” y enseguida sacabas de tu bolsa un Peluche tan peque¤o como la mano de una ninita. Tan pronto el Peluche veia la luz del dia sonreia y se transformaba en un gran y afelpado Peluche Caldo. Al colocarlo en la espalda, en la cabeza o en el regazo de la persona, se acurrucaba y se derretia encima de la piel, produciendo una sensaci¢n de bienestar en todo el cuerpo. Unos a otros se pedian los Peluches y, como eran gratuitos, no habia ninguna dificultad en conseguir los suficientes. Al haber muchos, todos eran felices porque la mayor parte del tiempo sentian calor y suavidad.
Un dia, una bruja mala se enoj¢ mucho al ver que todo el mundo era feliz y nadie le compraba sus pocimas y unguentos. La bruja, que era muy astuta, imagino un plan perverso. Una hermosa manana, mientras Maggie estaba jugando con su hija, la bruja se desliz¢ junto a Tim y le susuro al oido:
“Tim, mira la cantidad de Peluches que Maggie le esta dando a Lucy. De continuar asi, no le va a quedar ninguno para ti!”
Tim quedo sorprendido. Se volvi¢ hacia la bruja y le dijo:
“Quieres decir que no encontraremos siempre un Peluche en nuestra bolsa cada vez que lo abramos?”
Y la bruja contesto:
“Asi es, tan pronto se acaben, ya no tendras mas.”
Dicho esto, se marcho volando montada en su escoba, riendo a carcajadas.
Tim tomo muy en serio lo que la bruja le habia dicho y empez¢ a fijarse cada vez que Maggie regalaba un Peluche a alguien. En realidad, estaba muy preocupado, porque le gustaban mucho los Peluches de Maggie y no queria quedarse sin ellos. Pensaba que no era justo que Maggie diera todos sus Peluches a los ninos o a otras personas. Asi es que empez¢ a quejarse cada vez que veia a Maggie dandolos a otros y, como Maggie le queria mucho, dejo de dar los Peluches a otros y los reserv¢ para el.
Los ninos vieron lo que estaba pasando y no tardaron en pensar que no estaba bien regalar Peluches Caldos cada vez que se los pedian o les venia en gana darlos. Ellos tambien se volvieron conservadores de Peluches. Observaron a sus padres de cerca y, tan pronto vieron que uno de ellos daba demasiados Peluches a otros, empezaron a protestar. A pesar de que en cuando los buscaban siempre los encontraban en la bolsa, poco a poco se fueron convirtiendo en unos tacanos. La gente pronto se dio cuenta de la escasez de Peluches y empezo a sentir la falta de calor. Algunas personas empezaron a sufrir de encogimiento de sus espalds e incluso murieron a causa de la escasez. Cada vez acudia mas gente a comprar, a pesar de su ineficacia, las pocimas y los unguentos de la bruja.
El hecho es que la situaci¢n iba empeorando. La bruja mala que observaba todo lo que estaba pasando, en realidad no queria que la gente muriera (puesto que los muertos no compran pocimas ni unguentos), por lo tanto, imagino otro plan. A todos les dio una bolsa semejante a la Bolsa de Peluche, salvo que esta era fria en vez de calida. Dentro de la bolsa de la bruja habian Espinazas Frias. Con estas Espinazas Frias la gente no se sentia arropada y suave, sino fria y pinchosa. Por otro lado estas Espinazas Frias mejoraban la enfermedad de la espalda. Por lo tanto, a partir de aquel momento, cuando alguien decia: “Quiero un Peluche Caldo,” la gente, preocupada por la escasez, contestaba: “No puedo dartelo, pero quieres una Espinaza Fria?”
Algunas personas se reunian con la esperanza de conseguir un Peluche, pero al final acababan intercambiando Espinazas. Como consecuencia de ello, aunque no murieran muchas personas a causa de la escasez, se sentian infelices, frias y llenas de pinchos.
Desde que la bruja llego, la situacion se fue complicando, ya que la escasez de Peluches iba en aumento y, aunque habian sido tan gratuitos como el aire, pronto se convirtieron en algo extraordinariamente valioso. Ello fue la causa de que la gente hiciera cualquier cosa para conseguirlos. Antes de que la bruja llegara, la gente solia reunirse en grupos de tres, cuatro o cinco, sin importarle quien daba a quien los Peluches Caldos. Despues de su llegada, las personas formaron parejas y reservaron los Peluches exclusivamente para uno y otro. Las que, olvidandose de si mismas, daban un Peluche a alguien, no tardaron en sentirse culpables porque sabian que su pareja tomaria a mal la falta de un Peluche. Y las que no podian encontrar a un compa¤ero generoso, tenian que trabajar mucho para ganar el dinero que les permitir¡a comprarlos.
Hubo gente que al hacerse popular conseguian grandes cantidades de Peluches Caldos sin tener que devolverlos. Luego los vendia a los que no eran populares para que pudieran sobrevivir.
Sucedio tambien que alguna gente tomaba Espinazas Frias que eran abundantes y gratuitas, los cubrian de pelusa blanca y los hacian pasar por Peluches Caldos. Estas falsificaciones eran, en realidad, Peluches Plasticos que causaron todavia mas problemas. Por ejemplo, dos personas se reunian e intercambiaban cantidads de Peluches de Plastico, y se suponia que tenian que estar contentos; sin embargo no era asi. Como pensaban que habian intercambiado Peluches Caldos, les desconcertaba sentirse frios y pinchosos, ya que no se habian dado cuenta que lo que habian intercambiado eran, en realidad, Peluches de Plastico.
Por consiguiente, la situaci¢n era catastrofica y todo empezo con la llegada de la bruja, quien hizo creer a todos que el dia menos pensado abririan su Bolsa de Peluches y no encontrarian nada.
Pasado un tiempo, lleg¢ a este infeliz lugar una joven mujer de anchas caderas, nacida bajo el signo de Acuario. Al parecer, no sabia nada acerca de la bruja y no le preocupaba quedarse sin Peluches. Los daba gratuitamente, incluso cuando no se los pedian. La llamaban la Mujer de las Caderas y la censuraban por meter en la cabeza de los ninos la idea de que si se quedaban sin Peluches no debian preocuparse. Los ninos estaban encantados y a gusto con ella, y empezaron a dar Peluches cuando les venia en gana.
Los adultos, muy precupados, decidieron promulgar una ley para proteger a los ninos del despilfarro de Peluches Calidos. Esta ley consideraba que dar Peluches de manera imprudente, sin tener licencia para ello, era un delito penal. No obstante, a muchos ninos no parecio importarles y, a pesar de la ley, continuaron dandose Peluches cuando les apetecia hacerlo o cuando se los pedian. Como eran muchos, muchos ninos, tantos como los adultos, daba la impresi¢n de que se saldrian con la suya.
A partir de ahora no se sabe lo que va a pasar. ¨Podran los adultos poner coto a la imprudencia de los ninos por la fuerza de la ley? Se uniran los adultos a la Mujer de las Caderas y a los ninos para correr el riesgo de que hayan siempre tantos Peluches como sean necesarios? Recordaran aquellos dias, a los que los ninos quieren volver, en que los Peluches Caldos eran abundantes porque todo el mundo los daba gratuitamente?
La lucha se desplego sobre todo el pais y probablemente ocurre justo donde tu vives. Si tu quieres, y espero que asi sea, tu puedes unirte dando y pidiendo Peluches libremenre y siendo lo mas carinoso y sano posible.
Claude Steiner 1969.
En aquellos dias, al nacer, todo el mundo recibia una pequena y suave Bolsa de Peluches Caldos. Cualquiera podia sacar de su bolsa un Peluche Caldo y darselo a otra persona. Habia una gran demanda de Peluches Caldos, porque todos los que recibian el regalo, sentian un calorcillo por todo el cuerpo. Los que no conseguian obtener suficientes Peluches Caldos corrian el peligro de coger una enfermedad que causaba que se les encogiera la espalda e incluso con peligro de muerte.
En aquellos dias era facil conseguir Peluches Caldos. Si alguien deseaba tener uno, solo tenia que decirte: “Quisiera tener un Peluche,” y enseguida sacabas de tu bolsa un Peluche tan peque¤o como la mano de una ninita. Tan pronto el Peluche veia la luz del dia sonreia y se transformaba en un gran y afelpado Peluche Caldo. Al colocarlo en la espalda, en la cabeza o en el regazo de la persona, se acurrucaba y se derretia encima de la piel, produciendo una sensaci¢n de bienestar en todo el cuerpo. Unos a otros se pedian los Peluches y, como eran gratuitos, no habia ninguna dificultad en conseguir los suficientes. Al haber muchos, todos eran felices porque la mayor parte del tiempo sentian calor y suavidad.
Un dia, una bruja mala se enoj¢ mucho al ver que todo el mundo era feliz y nadie le compraba sus pocimas y unguentos. La bruja, que era muy astuta, imagino un plan perverso. Una hermosa manana, mientras Maggie estaba jugando con su hija, la bruja se desliz¢ junto a Tim y le susuro al oido:
“Tim, mira la cantidad de Peluches que Maggie le esta dando a Lucy. De continuar asi, no le va a quedar ninguno para ti!”
Tim quedo sorprendido. Se volvi¢ hacia la bruja y le dijo:
“Quieres decir que no encontraremos siempre un Peluche en nuestra bolsa cada vez que lo abramos?”
Y la bruja contesto:
“Asi es, tan pronto se acaben, ya no tendras mas.”
Dicho esto, se marcho volando montada en su escoba, riendo a carcajadas.
Tim tomo muy en serio lo que la bruja le habia dicho y empez¢ a fijarse cada vez que Maggie regalaba un Peluche a alguien. En realidad, estaba muy preocupado, porque le gustaban mucho los Peluches de Maggie y no queria quedarse sin ellos. Pensaba que no era justo que Maggie diera todos sus Peluches a los ninos o a otras personas. Asi es que empez¢ a quejarse cada vez que veia a Maggie dandolos a otros y, como Maggie le queria mucho, dejo de dar los Peluches a otros y los reserv¢ para el.
Los ninos vieron lo que estaba pasando y no tardaron en pensar que no estaba bien regalar Peluches Caldos cada vez que se los pedian o les venia en gana darlos. Ellos tambien se volvieron conservadores de Peluches. Observaron a sus padres de cerca y, tan pronto vieron que uno de ellos daba demasiados Peluches a otros, empezaron a protestar. A pesar de que en cuando los buscaban siempre los encontraban en la bolsa, poco a poco se fueron convirtiendo en unos tacanos. La gente pronto se dio cuenta de la escasez de Peluches y empezo a sentir la falta de calor. Algunas personas empezaron a sufrir de encogimiento de sus espalds e incluso murieron a causa de la escasez. Cada vez acudia mas gente a comprar, a pesar de su ineficacia, las pocimas y los unguentos de la bruja.
El hecho es que la situaci¢n iba empeorando. La bruja mala que observaba todo lo que estaba pasando, en realidad no queria que la gente muriera (puesto que los muertos no compran pocimas ni unguentos), por lo tanto, imagino otro plan. A todos les dio una bolsa semejante a la Bolsa de Peluche, salvo que esta era fria en vez de calida. Dentro de la bolsa de la bruja habian Espinazas Frias. Con estas Espinazas Frias la gente no se sentia arropada y suave, sino fria y pinchosa. Por otro lado estas Espinazas Frias mejoraban la enfermedad de la espalda. Por lo tanto, a partir de aquel momento, cuando alguien decia: “Quiero un Peluche Caldo,” la gente, preocupada por la escasez, contestaba: “No puedo dartelo, pero quieres una Espinaza Fria?”
Algunas personas se reunian con la esperanza de conseguir un Peluche, pero al final acababan intercambiando Espinazas. Como consecuencia de ello, aunque no murieran muchas personas a causa de la escasez, se sentian infelices, frias y llenas de pinchos.
Desde que la bruja llego, la situacion se fue complicando, ya que la escasez de Peluches iba en aumento y, aunque habian sido tan gratuitos como el aire, pronto se convirtieron en algo extraordinariamente valioso. Ello fue la causa de que la gente hiciera cualquier cosa para conseguirlos. Antes de que la bruja llegara, la gente solia reunirse en grupos de tres, cuatro o cinco, sin importarle quien daba a quien los Peluches Caldos. Despues de su llegada, las personas formaron parejas y reservaron los Peluches exclusivamente para uno y otro. Las que, olvidandose de si mismas, daban un Peluche a alguien, no tardaron en sentirse culpables porque sabian que su pareja tomaria a mal la falta de un Peluche. Y las que no podian encontrar a un compa¤ero generoso, tenian que trabajar mucho para ganar el dinero que les permitir¡a comprarlos.
Hubo gente que al hacerse popular conseguian grandes cantidades de Peluches Caldos sin tener que devolverlos. Luego los vendia a los que no eran populares para que pudieran sobrevivir.
Sucedio tambien que alguna gente tomaba Espinazas Frias que eran abundantes y gratuitas, los cubrian de pelusa blanca y los hacian pasar por Peluches Caldos. Estas falsificaciones eran, en realidad, Peluches Plasticos que causaron todavia mas problemas. Por ejemplo, dos personas se reunian e intercambiaban cantidads de Peluches de Plastico, y se suponia que tenian que estar contentos; sin embargo no era asi. Como pensaban que habian intercambiado Peluches Caldos, les desconcertaba sentirse frios y pinchosos, ya que no se habian dado cuenta que lo que habian intercambiado eran, en realidad, Peluches de Plastico.
Por consiguiente, la situaci¢n era catastrofica y todo empezo con la llegada de la bruja, quien hizo creer a todos que el dia menos pensado abririan su Bolsa de Peluches y no encontrarian nada.
Pasado un tiempo, lleg¢ a este infeliz lugar una joven mujer de anchas caderas, nacida bajo el signo de Acuario. Al parecer, no sabia nada acerca de la bruja y no le preocupaba quedarse sin Peluches. Los daba gratuitamente, incluso cuando no se los pedian. La llamaban la Mujer de las Caderas y la censuraban por meter en la cabeza de los ninos la idea de que si se quedaban sin Peluches no debian preocuparse. Los ninos estaban encantados y a gusto con ella, y empezaron a dar Peluches cuando les venia en gana.
Los adultos, muy precupados, decidieron promulgar una ley para proteger a los ninos del despilfarro de Peluches Calidos. Esta ley consideraba que dar Peluches de manera imprudente, sin tener licencia para ello, era un delito penal. No obstante, a muchos ninos no parecio importarles y, a pesar de la ley, continuaron dandose Peluches cuando les apetecia hacerlo o cuando se los pedian. Como eran muchos, muchos ninos, tantos como los adultos, daba la impresi¢n de que se saldrian con la suya.
A partir de ahora no se sabe lo que va a pasar. ¨Podran los adultos poner coto a la imprudencia de los ninos por la fuerza de la ley? Se uniran los adultos a la Mujer de las Caderas y a los ninos para correr el riesgo de que hayan siempre tantos Peluches como sean necesarios? Recordaran aquellos dias, a los que los ninos quieren volver, en que los Peluches Caldos eran abundantes porque todo el mundo los daba gratuitamente?
La lucha se desplego sobre todo el pais y probablemente ocurre justo donde tu vives. Si tu quieres, y espero que asi sea, tu puedes unirte dando y pidiendo Peluches libremenre y siendo lo mas carinoso y sano posible.
Claude Steiner 1969.
dijous, 3 de juny del 2010
Ja veurem que ens porta el temps
Fa molts anys, en temps de l'emperador Tang, en un racó del riu Lang-Tse, un dels rius més cabalosos de la Xina, vivia una família de llauradors. Eren treballadors, i molt honrats. Amb el seu esforç i amb l'ajut d'un canal de regadiu que sortia del Lang-Tsé, en tenien prou amb les collites que obtenien per viure sense dificultats.
Un dia en Wang-Txu, el fill de la família, va entrar a casa cridant:
-Pare el cavall Floc s'ha escapat, l'hem perdut. Com podrem treballar el camp i portar les verdures i els cereals fins al mercat de la ciutat? Quina desgràcia!
El pare, que era un home humil, però savi i enginyós, li va respondre:
-Calma, fill meu. Perquè dius que és una desgracia? Sembla una mala notícia, però ja veurem què ens porta el temps.
Al cap de poc temps el cavall va tornar acompanyat d'una formosa euga salvatge. L'alegria del noi va ser doble: havien recuperat el cavall Floc i tindrien una nova ajuda per la feina.
-Quina sort que hem tingut, pare! Ara tindrem dos cavalls treballant als camps i en el transport- va exclamar el jove amb entusiasme.
-Perquè dius que és una sort? Sembla una bona cosa, és clar; però ja veurem que ens porta el temps- va dir novament el pare mirant cap al lluny.
Un matí el Wang-Txuva voler muntar l'euga per anar a fer un passeig per l'horta, però apenes havien fet unes passes que l'animal, que no estava avesat a sentir el pes de cap genet al damunt, es va encabritar, va fer uns bots i el noi va caure del cavall a terra.
Un dolor molt fort a la cama dreta li va fer témer el pitjor: se l'havia trencada.
-Quina mala sort! Hauré d'estar unes quantes setmanes amb la cama enguixada i no podré treballar al camp. Quina desgràcia més gran!-gemegava en Wang-Txu estirant-se dels cabells.
-Perquè dius que és mala sort? Perquè ho consideres una gran desgràcia? Que el desànim no et venci, fill meu -li repetia el seu pare-. Ja veurem que ens porta el temps. Els deus escriuen recte amb línies tortes.
L'emperador Tong, que era un sobirà valent i ambiciós, va entrar en guerra amb els reis veïns per apoderar-se de les seves terres i augmentar d'aquesta manera el seu poder i riquesa. Les patrulles de soldats recorrien les ciutats, pobles i viles per reclutar tots els joves aptes per a la guerra i allistar-los a l'exercit imperial.
Van arribar també al racó de la vall del riu Lang-Tse i van trucar a la porta de la casa de la família Txu mentre prenien el menjar del migdia.
Van veure el vell pare i van pensar que, tenint en compte la seva edat, ja no era útil per les armes.
-Tu, noi, aixecat i vine amb nosaltres. Sa majestat et necessita perquè serveixis a les tropes imperials. Agafa el farcell amb una mica de roba i segueix-nos -van cridar els soldats a en Wang-Txu en veure'l estès al llit. Aquest els va assenyalar la cama encanyada i enguixada.
-Mireu com està la meva cama. No només seria de poca utilitat per a les hosts de l'emperador, sinó que seria un destorb. No puc caminar sinó és amb crosses. Almenys he d'estar fent repòs durant un mes. Us demano que em deixeu estar a casa meva. Resaré als déus immortals per l'èxit de les campanyes de l'emperador.
Els soldats no van tenir més remei que deixar-lo en pau. Van prendre provisions de boca, menjar i beure que la família Txú els va subministrar i se'n van anar cap a altres viles de la vall.
-Te n'adones, fill meu? -li va dir el pare quan els soldat havien marxat-. Ja has vist què porta el temps. De vegades el que és bo es torna dolent, i el que és dolent, bo. Cal esperar sempre el dia de demà. Aleshores descobrirem la recta escriptura dels déus.
En Wang-Txu es desanimava massa aviat; el seu pare, malgrat tot, tenia confiança. Només l'esperança ens fa viure.
Un dia en Wang-Txu, el fill de la família, va entrar a casa cridant:
-Pare el cavall Floc s'ha escapat, l'hem perdut. Com podrem treballar el camp i portar les verdures i els cereals fins al mercat de la ciutat? Quina desgràcia!
El pare, que era un home humil, però savi i enginyós, li va respondre:
-Calma, fill meu. Perquè dius que és una desgracia? Sembla una mala notícia, però ja veurem què ens porta el temps.
Al cap de poc temps el cavall va tornar acompanyat d'una formosa euga salvatge. L'alegria del noi va ser doble: havien recuperat el cavall Floc i tindrien una nova ajuda per la feina.
-Quina sort que hem tingut, pare! Ara tindrem dos cavalls treballant als camps i en el transport- va exclamar el jove amb entusiasme.
-Perquè dius que és una sort? Sembla una bona cosa, és clar; però ja veurem que ens porta el temps- va dir novament el pare mirant cap al lluny.
Un matí el Wang-Txuva voler muntar l'euga per anar a fer un passeig per l'horta, però apenes havien fet unes passes que l'animal, que no estava avesat a sentir el pes de cap genet al damunt, es va encabritar, va fer uns bots i el noi va caure del cavall a terra.
Un dolor molt fort a la cama dreta li va fer témer el pitjor: se l'havia trencada.
-Quina mala sort! Hauré d'estar unes quantes setmanes amb la cama enguixada i no podré treballar al camp. Quina desgràcia més gran!-gemegava en Wang-Txu estirant-se dels cabells.
-Perquè dius que és mala sort? Perquè ho consideres una gran desgràcia? Que el desànim no et venci, fill meu -li repetia el seu pare-. Ja veurem que ens porta el temps. Els deus escriuen recte amb línies tortes.
L'emperador Tong, que era un sobirà valent i ambiciós, va entrar en guerra amb els reis veïns per apoderar-se de les seves terres i augmentar d'aquesta manera el seu poder i riquesa. Les patrulles de soldats recorrien les ciutats, pobles i viles per reclutar tots els joves aptes per a la guerra i allistar-los a l'exercit imperial.
Van arribar també al racó de la vall del riu Lang-Tse i van trucar a la porta de la casa de la família Txu mentre prenien el menjar del migdia.
Van veure el vell pare i van pensar que, tenint en compte la seva edat, ja no era útil per les armes.
-Tu, noi, aixecat i vine amb nosaltres. Sa majestat et necessita perquè serveixis a les tropes imperials. Agafa el farcell amb una mica de roba i segueix-nos -van cridar els soldats a en Wang-Txu en veure'l estès al llit. Aquest els va assenyalar la cama encanyada i enguixada.
-Mireu com està la meva cama. No només seria de poca utilitat per a les hosts de l'emperador, sinó que seria un destorb. No puc caminar sinó és amb crosses. Almenys he d'estar fent repòs durant un mes. Us demano que em deixeu estar a casa meva. Resaré als déus immortals per l'èxit de les campanyes de l'emperador.
Els soldats no van tenir més remei que deixar-lo en pau. Van prendre provisions de boca, menjar i beure que la família Txú els va subministrar i se'n van anar cap a altres viles de la vall.
-Te n'adones, fill meu? -li va dir el pare quan els soldat havien marxat-. Ja has vist què porta el temps. De vegades el que és bo es torna dolent, i el que és dolent, bo. Cal esperar sempre el dia de demà. Aleshores descobrirem la recta escriptura dels déus.
En Wang-Txu es desanimava massa aviat; el seu pare, malgrat tot, tenia confiança. Només l'esperança ens fa viure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
