Ja veurem que ens porta el temps

Fa molts anys, en temps de l'emperador Tang, en un racó del riu Lang-Tse, un dels rius més cabalosos de la Xina, vivia una família de llauradors. Eren treballadors, i molt honrats. Amb el seu esforç i amb l'ajut d'un canal de regadiu que sortia del Lang-Tsé, en tenien prou amb les collites que obtenien per viure sense dificultats.

Un dia en Wang-Txu, el fill de la família, va entrar a casa cridant:
-Pare el cavall Floc s'ha escapat, l'hem perdut. Com podrem treballar el camp i portar les verdures i els cereals fins al mercat de la ciutat? Quina desgràcia!
El pare, que era un home humil, però savi i enginyós, li va respondre:
-Calma, fill meu. Perquè dius que és una desgracia? Sembla una mala notícia, però ja veurem què ens porta el temps.

Al cap de poc temps el cavall va tornar acompanyat d'una formosa euga salvatge. L'alegria del noi va ser doble: havien recuperat el cavall Floc i tindrien una nova ajuda per la feina.
-Quina sort que hem tingut, pare! Ara tindrem dos cavalls treballant als camps i en el transport- va exclamar el jove amb entusiasme.
-Perquè dius que és una sort? Sembla una bona cosa, és clar; però ja veurem que ens porta el temps- va dir novament el pare mirant cap al lluny.

Un matí el Wang-Txuva voler muntar l'euga per anar a fer un passeig per l'horta, però apenes havien fet unes passes que l'animal, que no estava avesat a sentir el pes de cap genet al damunt, es va encabritar, va fer uns bots i el noi va caure del cavall a terra.
Un dolor molt fort a la cama dreta li va fer témer el pitjor: se l'havia trencada.
-Quina mala sort! Hauré d'estar unes quantes setmanes amb la cama enguixada i no podré treballar al camp. Quina desgràcia més gran!-gemegava en Wang-Txu estirant-se dels cabells.
-Perquè dius que és mala sort? Perquè ho consideres una gran desgràcia? Que el desànim no et venci, fill meu -li repetia el seu pare-. Ja veurem que ens porta el temps. Els deus escriuen recte amb línies tortes.

L'emperador Tong, que era un sobirà valent i ambiciós, va entrar en guerra amb els reis veïns per apoderar-se de les seves terres i augmentar d'aquesta manera el seu poder i riquesa. Les patrulles de soldats recorrien les ciutats, pobles i viles per reclutar tots els joves aptes per a la guerra i allistar-los a l'exercit imperial.
Van arribar també al racó de la vall del riu Lang-Tse i van trucar a la porta de la casa de la família Txu mentre prenien el menjar del migdia.
Van veure el vell pare i van pensar que, tenint en compte la seva edat, ja no era útil per les armes.

-Tu, noi, aixecat i vine amb nosaltres. Sa majestat et necessita perquè serveixis a les tropes imperials. Agafa el farcell amb una mica de roba i segueix-nos -van cridar els soldats a en Wang-Txu en veure'l estès al llit. Aquest els va assenyalar la cama encanyada i enguixada.
-Mireu com està la meva cama. No només seria de poca utilitat per a les hosts de l'emperador, sinó que seria un destorb. No puc caminar sinó és amb crosses. Almenys he d'estar fent repòs durant un mes. Us demano que em deixeu estar a casa meva. Resaré als déus immortals per l'èxit de les campanyes de l'emperador.
Els soldats no van tenir més remei que deixar-lo en pau. Van prendre provisions de boca, menjar i beure que la família Txú els va subministrar i se'n van anar cap a altres viles de la vall.
-Te n'adones, fill meu? -li va dir el pare quan els soldat havien marxat-. Ja has vist què porta el temps. De vegades el que és bo es torna dolent, i el que és dolent, bo. Cal esperar sempre el dia de demà. Aleshores descobrirem la recta escriptura dels déus.

En Wang-Txu es desanimava massa aviat; el seu pare, malgrat tot, tenia confiança. Només l'esperança ens fa viure.